Els inicis

L'origen del grup el trobem l'estiu de 1968, en unes colònies per a nens i nenes de l'Esquirol i Folgueroles (Osona). Els participants de les colònies actuen en una festa al poble de l'Esquirol, on la mainada escenifica acudits i històries i els monitors, tot imitant el Grup de Folk, canten cançons actuals i populars. Aquells monitors eren Josep Casadesús, Joan Crosas, Joan Vilamala, Jaume Font, Rosa Maria Sadurní, Pep Molas, Anna Molas i Montse Corominas.

El 1969, ja com a grup, sis d'aquells monitors (sense les dues darreres noies) actuen a l'Esquirol (foto) i es donen a conèixer a la plana de Vic: Roda de Ter, la Gleva, Folgueroles... A partir d'aquell moment comencen a actuar en diversos indrets d'Osona, el Ripollès, el Bages, el Berguedà, i l'Anoia.




Primers enregistraments

El 1972, amb dos anys de rodatge i un grapat de cançons pròpies, els membres dels Esquirols decideixen enregistrar un disc, però la discogràfica EDIGSA els demana que primer en facin un amb cançons d'excursionisme i muntantanya. Així, l'any següent surt al carrer Cants al vent, que recull peces populars o d'altres autors i dues de pròpies ("Va passar a Collsacabra" i "Rustic-camp") en les quals ja s'endevina la seva creativitat. L’àlbum ve acompanyat d’un text introductori que representa tota una declaració d’intencions. Tanmateix, aquest primer disc va marcar la imatge del grup, que alguns van qualificar de "xirucaires", una etiqueta que els va costar de treure's del damunt.

El 1975, amb la incorporació de la vocalista Dolors Roca -provinent del Duo Ausona- i del violoncel·lista Rafael Sala editen el segon disc, Fent camí, format ja exclusivament per cançons pròpies. El disc té molt d'èxit i algunes de les cançons es popularitzen ràpidament ("Fent camí", "Arrels", "Conte medieval"...).

La consolidació

Dos anys més tard, el 1977, amb la incorporació del pianista Ramon Estrada (que eleva la formació a nou membres) editen Colze amb Colze, un disc en què fan un important salt tècnic i qualitatiu i que compta amb la col·laboració de diversos músics, com Santi Arisa a les percussions. La cançó que encapçala el disc, "Al banderer de la pau", està dedicada a Lluís Maria Xirinacs i a la seva lluita per l'amnistia dels presos. Aquesta i altres cançons del disc situen els Esquirols dins l'anomenada 'cançó protesta', i configuren un estil personal, a voltes líric, a voltes satíric, a voltes contundent. Continua la popularització de les seves cançons ("Cada dia és un nou pas", "Ahir va començar"...).

A partir d'aquell moment es multipliquen les actuacions i el 1978 arriben a actuar en un festival a Tübingen (Alemanya). Aquell mateix any enregistren el quart disc,Licor d'herbes bones i el presenten a moltes capitals de comarca. Cançons com "Mots", "Maika" i "Maria" (dedicada a Xesco Boix) passen a formar part de la banda sonora d'una generació. Durant aquells anys deixen el grup en Rafel Sala, en Pep Molas, la Rosa Maria Sadurní i en Jaume Font. Així, en la gira del 78-79, els Esquirols consoliden el que serà la seva formació definitiva: Joan Crosas (guitarres, mandolina, bouzuki i veu), Joan Vilamala (acordió, harmònica, percussions i veu), Dolors Roca (guitarra i veu), Ramon Estrada (piano) i Josep Casadesús (contrabaix i veu). El dia de Sant Jordi de 1979 actuen amb gran èxit al teatre Romea de Barcelona, en un concert multitudinari que obté força ressò mediàtic.

En defensa de la terra

L'estiu d'aquell mateix any, els Esquirols actuen com a amfitrions al festival "Visca la terra!" que se celebra al camp de futbol de l'Esquirol per fer front a les extraccions d'urani que amenaçaven el Collsacabra. El tema "Torna, torna Serrallonga" -encara inèdit- obre un cartell format, entre d'altres, per Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Rafael Subirachs, Sisa, Ramon Muntaner, Pere Tàpias i Duble-Buble. El festival és un èxit de públic (més de 6.000 persones) i el ressò que genera contribueix a l'èxit final del moviment osonenc contra les extraccions d'urani.

L'any següent, coincidint amb l'inici dels vuitanta, surt al carrer el cinquè disc del grup, marcat per la temàtica ecologista i de defensa de la terra. El treball esdevé un crit d'alerta davant les agressions al territori i a la comunitat nacional, i la cançó que dóna nom al disc, "Torna, torna Serrallonga", es converteix en tot un himne.

La diversificació

El 1982 surt al carrer el que, fins ara, és l'últim disc dels Esquirols: Com un anhel. El treball és una mostra de la qualitat vocal, instrumental i literària que el grup ha anat forjant durant més d'una dècada i el presenten en directe arreu del país. L'any següent amplien el seu camp artístic i participen, sota la direcció de Manel Camp, en el doblatge de la pel·lícula musical Les aventures de Toby Nelson. El 1984 col·laboren en un disc de Jaume Sisa i assagen i enregistren El comte Arnau, un espectacle sobre cançons tradicionals amb arranjaments i instrumentalització de Rafael Subirachs. El disc no arriba a sortir al carrer per desacords amb la discogràfica PDI -avui encara resta inèdit- però l'espectacle es presenta en directe a diverses poblacions i, durant una setmana, al festival GREC de Barcelona, amb la col·laboració de Maria del Mar Bonet. El 1985 musiquen una selecció de les Cançons de la lluna al barret, del poeta Miquel Desclot i el presenten en forma d'espectacle a diversos llocs. Actuen, també, al circuit català de TVE, fent una versió de "La Balanguera", al costat de Maria del Mar Bonet i Rafael Subirachs.

El final sobtat (l'adéu d'un grup, l’inici d'un mite)

Amb les Cançons de la lluna al barret a punt d'enregistrar, amb l'agenda plena de concerts i actuacions emparaulades, en un moment de màxima creativitat artística, el grup deixa de tocar. Els motius els hem de buscar en la professionalització que el moment els exigia. D'una banda, a finals de 1985, la Dolors Roca expressa al grup la voluntat d'abandonar la vida artística, que requereix massa dedicació. D'altra banda, Joan Crosas, a partir de la participació del grup en el doblatge de les cançons de Les aventures de Toby Nelson el 1984, s'havia introduït professionalment en el camp del doblatge i, més tard, de la interpretació teatral. Des d'aleshores compaginava el món de la cançó amb el de la interpretació, però les dues tasques cada cop es feien més incompatibles i el grup va haver d'ajornar un seguit d'actuacions que tenia emparaulades.

Un diumenge d'abril de 1986, fent una passejada pels afores de l'Esquirol, camí de l'ermita de Sant Corneli (foto), al cor del seu Collsacabra, Crosas va comunicar a la resta del grup la impossibilitat de continuar. Sense la veu de Dolors Roca i el lideratge de Joan Crosas, Esquirols va decidir dissoldre's malgrat la trentena de contractes que tenia emparaulats. Va ser així, de cop, sense concert de comiat ni comunicat oficial. Temps després, la gent es preguntava què se n'havia fet dels Esquirols i eren moltes les persones que els demanaven que continuessin.

Esquirols va deixar d'actuar, però les seves cançons han omplert pàgines de cançoners, han estat (i són) cantades per més d'una generació, han esdevingut la banda sonora de moltes vetllades, acampades i lluites populars, i han expressat una manera de viure tot estimant les persones, la terra, la justícia i la llibertat.


Avui, dues dècades després, som molts els qui ens unim a un crit: Torneu, torneu Esquirols!